El futur de Catalunya
Radiohead o la dimensió desconeguda
Siguem realistes, demanem l'impossible
Sistema ludovic
"Ludovic System" neix com projecte artístic musical l’any 2004, mitjançant un manuscrit que estava format principalment per un total de deu cançons titulat "Metamorfosis". L’any 2007 se’n recupera la idea original de la banda amb un nou manuscrit que consta de cinc cançons i es titula "Proceso". Tres anys han sigut els suficients per començar a concretar el grup d’una manera més real, i molt llunyana ja dels somnis d’adolescència, properament encaminats en empendre quelcom important en la nostra trajectoria. Les referències kafkianes que donen nom als dos manuscrits no són cap casualitat. Doncs aquest autor ens va marcar en la nostra manera de veure les coses dins una societat injusta (encara que soni a tòpic) sumida al caos absolut i el desordre natural que, d’alguna manera, de mica en mica ha anat degenerant cada vegada més d’una manera progressiva i bona part de tot aquest desgast ha estat relacionat amb l’excessiu avanç tecnològic que impera actualment i ens està portant a un punt de deshumanització total. Val a dir que el nom prové del llargmetratge d’Stanley Kubrick, "La Taronja Mecànica", tot un tòtem visual. Aquest fa referència al sistema ludovic, el qual s’utilitza en la segona meitat de la pel·lícula per reinsertar a Alex dins de la societat. El nostre propòsit consisteix en mantenir la bestial angoixa però a la vegada bella armonia que ens acompanya durant les més de dues hores que dura aquesta obra d’art i propagarla en forma de grup de música.
L'home menor
"Minor Man" fou un ambiciòs projecte cinematogràfic que va nèixer, en principi, a mòde de modest curtmetratge. Tot just ara, gairabé un any i escatx després, aquest producte va adoptar la forma d’una petita sèrie formada per 5 capítols de 20 minuts de duració per cap. El seu punt de partida es troba dins d’una habitació. S’ha fet de dia, i l’home menor s’aixeca del llit per presenciar una nova realitat, dubtant si el que va passar ahir a la nit ha sigut una vella ficció. De cop el misteri apareix quan rep una trucada d’una persona i amb aquesta hi manté una llarga conversació. A partir d’aquí descobreix tot un conglomerat de coses que el van destruint. "O la mirada del noi que viu dins el pis que no sé on és i per tant no el conec, però sé del cert que s’ha mort, i ves per on, no existeix" en defineix la seva essència. Algú que podria ser qualsevol, però no en sabem del cert la seva existència, sense ni poder-la afirmar o negar; incapaç de saber la seva procedència fins arribar a la cinquena vegada, anirà canviant de ciutat en ciutat.
Univers personal
Anar-se'n de festa
El que molts acostumem a fer per sortir de la rutina és anar-nos de festa. Un acte lúdic, de colors exòtics, que té com a objectiu gaudir de l'oci nocturn al que s'hi adapten les nostres possibilitats. Hi ha moltes maneres d'aprofitar al màxim l'ocasió per a divertir-nos. N'hi ha per donar i vendre, sens dubte, de tradicions ancestrals desde temps inmemoriables, que s'hi han utilitzat per a combatre qualsevol tipus d'avorriment. A Catalunya tenim les Barrakes, (de les quals ara em venen al cap les de Girona, Blanes i Figueres) una celebració itinerant que va de localitat en localitat, enmarcada dins del calendari comú i propi de cada festa major. A Espanya tenen els Encierros, (dels quals tinc presents els d'un racó de La Mancha, tot i produïr-se de Nord a Sud del seu territori) una descàrrega d'adrenalina difícil de superar, on la persona i l'animal es respecten mutuament. Val a dir que , tot i tenir les seves pròpies maneres de deixar-se anar per tots cantons, dins la Península Ibèrica s'hi han anat adoptant uns altres costums socials de determinats estils de vida alternativa que procedeixen de diferents punts d'Europa; d'algunes ciutats com Amsterdam, París i Londres, on el fenòmen Rave i l'After fa molts més anys que s'hi practiquen. Degut al revival actual, a Barcelona i Madrid cada vegada és menys estrany trobar-se amb tot aquesta moguda que de cop i volta ha renascut gràcies a l'interès generacional d'avui dia per tota mena de drogues que volen obrir-li a l'individu un nou camp de sensacions.
Objecte de desig
Nascuda l'any 1976, la txeca Silvia Saint va ser durant molts anys l'actriu porno més desitjada. Dotada d'una innocent sensualitat, va debutar doncs davant les càmeres el 1996, demostrant així un enorme potencial, capaç de provocar ereccions a vàries generacions. Val a dir que no eren només tals atributs com el seu cul i els seus pits, sinó també d'altres factors com els seus llavis i els seus ulls; allò que feia embogir totalment a precoços adolescents que tot just per llavors començaven a descobrir el seu despertar sexual i es reunien per veure els seus esperats i excitants llargmetratges. Gràcies a ella van ser molts els que van gaudir de les seves primeres masturbacions. Un cos espectacular i un dolç somriure la van convertir ràpidament en un mite eròtic del "Private". Degut al seu embaràs el 2001, anuncia la seva retirada. L'any 2005 però, el seu esperat retorn es fa realitat. Tot i això, la seva figura ja fa força temps que l'ha convertit; per mèrits propis, en tota una icòna de la cultura popular.
Dubte existencial
Pensar, pensar, pensar. Això és el que fa "El pensador" de Rodin. Una escultura inmòbil, de caire modernista, dotada d'un classicisme del tot vigent avui dia, i que trascendeix més enllà de la nostra era d'avenç tecnològic. Desde l'edat antiga fins a la contemporànea la majoria dels nostres plantejaments han estat lligats al pensament; a l'anàlisi en profunditat. Encara recordo aquell dia que vaig tenir l'oportunitat de veure-la, una vegada que la van fer arribar a Barcelona, inclosa dins d'una selecta exposició al Caixafòrum, que abans havia passat per París, Londres, i després d'estar-se un temps a la capital catalana, cap a Madrid. La postura de l'escultura ho diu tot. L'acte de dubtar atrapa alhora que impacta. Així els grans pensadors són també uns grans dubtadors. Desde els temps de Sòcrates, Plató i Aristòtil fins a Marx, Nietzche i Freud, tots han sentit el que va sentir Hamlet a partir de la mort del seu pare. Perquè pensar comporta una lluita interna que únicament acaba quan el nostre raonament decideix indicar-nos quin és el millor camí a seguir i la manera més senzilla per fer-ho.
Superherois neuròtics
L'any 1986, "Watchmen" va començar a publicar-se com una sèrie limitada de 12 fascicles. El 1987 es reimprimeix en un únic volum. I 1988 és l'any que obté un premi Hugo, (que vindria a ser el Pulitzer del gènere fantàstic) per després ser considerat el millor còmic de tots els temps. Motius no van faltar per otorgar-li tal honor. L'acció succeeix l'any 1985, al voltant d'un suposat marc de la inminent guerra nuclear d'Estats Units amb la Unió Soviètica. L'argument, d'una profunditat psicològica brillant, deixa en un segon pla la complexió física dels personatges, a diferència de qualsevol franquícia de superherois. Diferents subtrames que fan gaudir mica en mica d'una manera evolutiva a mida que es van resolvent. Personalitats totalment complexes i tan exquisitament construides com la del Comediant, Rorscharch, el Dr. Manhattan, l'Adrian Veidt, en Dan Dreiberg i na Laurel Jupiter fan d'aquesta novel·la gràfica una joia de la vinyeta. Darrerament "Watchmen" torna doncs a estar d'actualitat per l'adaptació cinematogràfica que Zack Snyder estrenarà el proper 2009. Després del trasllat a la gran pantalla d'altres obres d'Alan Moore, on fins ara el cas més recent (i amb uns resultats més que notables) és "V de de Vendetta"; ara és el torn d'aquesta obra mestra del novè art que desmitifica l'arquetip del superheroi i el deconstrueix fins a convertir-lo en una sutil paròdia en forma de crítica social.
Àrea metropolitana
Fa 30 anys que Woody Allen va evolucionar de la comèdia més absurda al drama més existencial. Llavors continuà a mig camí d'aquests dos gèneres completament oposats, com si s'haguès quedat entre l'espasa i la paret, però més viu que mai. Debutant en la direcció el 1968, amb "Agafa els diners i corre" i li seguí el 1970 amb "Bananes". Després de tot un seguit d'èxits que el van convertir en un dels grans de l'humor, el còmic de Brooklyn decideix pujar un esglaó més de l'escala i dirigeix el 1977 el que serà el gran punt d'inflexió de la seva carrera; "Annie Hall", seguida el 1979 de "Manhattan", per molts la seva obra mestra i també el millor retrat d'una ciutat com Nova York. El 2005, dècades més tard de seguir amb la tradició de rodar un llargmetratge a l'any, tornà a superar la seva regularitat fílmica amb "Match Point"; aquesta vegada amb Londres com escenari de fons i una exuberant Scarlett Johansson, la seva nova musa, com element sensual principial. Aquest passat 2007, serà recordat a Catalunya com l'any en que el geni de Nova York decidí trepitjar Barcelona per a rodar la seva nova pel·lícula ("Vicky Cristina Barcelona") a la ciutat comptal amb la productora Mediapro. Encara no en sabem el resultat, però esperarem amb atenció l'estrena el proper setembre de 2008, per valorar si valgué la pena o no un projecte tan esperat.
Generació perduda
"Y dad gracias, porque estamos, pasando de to, de to..." diu una de les seves cançons, retrat ideal de la Generació X. El cantautor català Albert Pla ha impregnat sempre d'aquell seu aire personal extremat i indiscutible tota la seva obra. Nascut al 1966, va debutar al 1988 per així exercir de poeta maleït. Amb "Ho sento molt" s'acaba convertint en la jove promesa de la música en català, però tot un seguit de conseqüències el porten a editar "Aquí s'acaba el que es donava". Continua provocant amb "No sólo de rumba vive el hombre", on opta per abandonar temporalment la seva llengua materna i segueix amb "Supone Fonollosa", homenatge d'un escriptor misògen que visqué a Nova York, i amb una antològica versió del "Walk on the wilde side" de Lou Reed. Però l'absoluta consolidació de la seva carrera no arriba fins que surt a la llum el mític "Veintegenarios en Alburquerque", que inclou la cançó (amb la col·laboració de Manolo Kabezabolo, Roberto Iniesta i Fermín Muguruza) a la que feia referència al principi i el títol del meu blog li fa un petit homenatge. Després d'aquell gran èxit estatal torna a canviar radicalment de registre amb un Pla completament diferent amb el treball "Anem al llit?", potser massa arriscat per al tipus de públic que acostuma a tenir. Però amb els seus nous trencadors espectacles com "Cançons d'amor i droga" i "El malo de la película" torna el Pla de sempre. Encara me'n recordo de la primera vegada que el vaig veure, (no en un concert, sino voltant per un dels carrers del meu poble de la Costa Brava) amb aquella mirada de maníac que el caracteritza. Temps després vaig tenir oportunitat de veure'l en directe a l'Empordà, Barcelona, el Vallès i el Llobregat; apoteòsics concerts tots ells. I sé del cert que quan pugui tornar a disfrutar de les seves cançons interpretades per ell ho tornaré a fer, doncs he de dir que encara ara, a dia d'avui, no m'ha deixat de sorprendre.
Tractat de pau
Darrerament s'ha parlat de la forta crisi política que pateix l'estat belga, creat l'any 1830 amb el suport d'Anglaterra per frenar diverses confrontacions d'aquella època entre França i Holanda; ficant-hi un príncep d'Alemanya que es va convertir en rei de Bèlgica. Val a dir que al llarg de la història, una part tan emblemàtica d'Europa com els Països Baixos, marcada per tot un seguit de guerres en un temps massa fosc que semblava no acabar mai; ha portat a terme diverses distribucions del territori, que avui dia viu en pau. Diferents tractats els han portat a ser una de les nacions més avançades del món; amb un destacat factor a tenir en compte com és l'estratègic port d'Amsterdam. Després d'uns quants mesos de tens desgovern a l'actual territori belga, a Flandes se li brinda l'oportunitat d'exercir el seu autogovern per recuperar l'annexió a Holanda; i llavors li seguirà Valònia fent el mateix amb França. Aquest procès de redistribució territorial a Europa ve precedit d'anteriors processos per via pacífica com és el cas d'Escandinàvia, i d'altres mitjançant el conflicte, en el cas de Iugoslàvia. Tot això portaria a un interessant efecte dominó que segurament faria possible la total recuperació de l'Ulster per part d'Irlanda per una banda, i l'autodeterminació d'Escòcia per una altra. El que no sabem és si també, quan la capital d'Europa torni a ser el que ha sigut sempre, quedant Brusel·les reduïda a ciutat-estat; Espanya també farà el favor de reconèixer Catalunya i Euskadi.
Pena de mort
Aquella matinada de fa 34 anys, al Salvador li van negar el dret a la vida. La presó Model en va ser l'escenari d'aquella mort perpetrada pel llavors règim franquista; no per esperada, menys dolguda. Puig Antich va pertànyer a la generació del Maig del 68, representada a Catalunya per figures artístiques de la Nova Cançó, com Pau Riba o Jaume Sisa. La seva militància al Moviment Ibèric Llibertari, un grup anarquista lligat al moviment revolucionari, el va portar a la mitificació. Durant un tiroteig a l'Eixample s'acaba amb la vida d'un policia, sense tan sols tenir-ne gens clara l'autoria. A partir d'aquí a ell l'agafen com a cap de turc i li fan un judici digne d'un relat de Kafka. Posteriorment, amb el famòs atemptat que envia directament al cel (i sense entrar en metàfores eclesiàstiques) a Carrero Blanco; Franco no cerca altra cosa que venjança, i per demostrar, que tot i ser un vell decrèpit, el seu instint criminal encara no ha desaparegut del tot; aquest decideix executar al jove anarquista. Diverses manifestacions es van organitzar arreu d'Europa per demanar-ne l'absolució, però el cruel dictador es mantigué ferm en la seva posició. Per això, avui dia encara se'n parla d'aquest terrible fet. Sobretot tenint en compte el doloròs record de les seves germanes, les quals, any rere any, encara esperen que es faci justícia i siguin indemnitzades per l'actual sistema democràtic. Mentrestant, farem hissar una bandera negra.
Any de traspàs
Un any de traspàs és un any que té un dia més que els anys comuns, és a dir, té 366 dies. El dia de més s'afegeix al final del mes que era el darrer en el calendari romà: el febrer, de tal manera que aquest mes passa a tenir 29 dies. Aquest fet es produeix cada 4 anys. Però, a més a més, també hi ha un espai polític anomenat legislatura, i aquesta es renova cada vegada que aquest fenòmen es repeteix. Es convoquen eleccions generals i el bipartidisme estatal decideix per nosaltres. Sense gaire motivació assistim a l'atac constant de l'un i l'altre per acabar inmersos en l'avorriment. Realment, no val la pena participar en una democràcia amb por, que crea les seves conviccions en la unitat d'un pais del tot inexistent, forjat a travès dels anys per l'absurda excusa d'un matrimoni reial que desde fa segles ha quedat obsolet. No és un motiu de força per tenir energies suficients com per fer-ho. El que realment portaria a la participació seria decidir el futur de la nostra terra sotmesa.
Llibertat d'expressió
Ja en fa 5 (d'anys i dies) en aquest moment, que l'Egunkaria fou tancat pel poder judicial espanyol, al·legant la seva suposada vinculació amb ETA, i detinguent, a més a més, alguns dels seus fundadors; que més endavant van ser deslliurats de tots els càrregs i posats en llibertat. Aquest fet provocà cert ressó mediàtic a nivell internacional, sent durament criticat per considerar la prohibició d'aquest diari mera censura ideològica. Les reaccions a Euskadi no van trigar a produïr-se, i va ser tal la mobilització, que fins ara han sigut les manifestacions més multitudinàries convocades a Donosti. Amb aquest fet tan greu la llibertat d'expressió va quedar condicionada en un estat de dret com l'espanyol. La seva línia editorial, seguia el fil de l'Egun, (publicat durant la Guerra Civil) però degut a la seva clausura, ara és el Berria qui ha omplert l'espai que aquest va deixar. Martxelo Otamendi, el seu director, va fer una gira mundial tot demanant suport, i a importants mitjans britànics com The Independent i Amnistia Internacional el van voler recolzar. A ciutats com Baiona, capital de la comarca basca de Lapurdi; Bilbao, Vitòria i a Iruña, capital d'Euskal Herria; s'hi troben algunes de les seves principals oficines. Molts esperem que aquests fets no es tornin a repetir.
Cop d'estat
Avui es compleixen 27 anys del (intent de) cop d'estat. A Catalunya aquest fet fou més temut que a la resta de la Península Ibèrica. Encara recordem el "tranquil, Jordi, tranquil" per part de Joan Carles de Borbó (tampoc oblidar; descendent del responsable de 300 anys d'ocupació) dirigit a l'il·lustre, i llavors president, el petit (d'alçada) però gran (d'humanitat) Pujol, que esperà a Barcelona qualsevol novetat sobre els fets. En aquell moment d'incertesa, marcat pel tràgic risc democràtic i la tornada al poder dels qui van fer el que volgueren de la cultura catalana i els seus representants (bàsicament, prohibir-la, exceptuant a figures internacionals com Salvador Dalí o Josep Pla) durant 40 anys, molts van acariciar l'opció de fugir cap als Pirineus, segurament a la ciutat de Perpinyà, capital de la catalana comarca del Rosselló, desde aquell infàme tractat, territori d'un estat paradoxalment més contrari a les cultures minoritàries que Espanya (costa de creure) com és França. Mentre alguns planejaven un exili en direcció al nord, al sud la situació, i més concretament al Llevant, era més que preocupant, estratègicament rodejada de tancs. I sobretot a les Balears s'ho miraven amb escepticisme. En quan a Ponent, en digueren més aviat poc. L'Alguer, allunyat de tot plegat, dins l'estat d'Itàlia, no havia de tèmer per res. Tot i que el nostre present no es troba dins els millors temps de la nostra història, doncs els Països Catalans no han assolit la sobirania i amb prou feines tenim veu internacional, almenys no hem de patir les fatídiques conseqüències; consqüències que van ser evitades per la fortuna del nostre poble.