Generació perduda

"Y dad gracias, porque estamos, pasando de to, de to..." diu una de les seves cançons, retrat ideal de la Generació X. El cantautor català Albert Pla ha impregnat sempre d'aquell seu aire personal extremat i indiscutible tota la seva obra. Nascut al 1966, va debutar al 1988 per així exercir de poeta maleït. Amb "Ho sento molt" s'acaba convertint en la jove promesa de la música en català, però tot un seguit de conseqüències el porten a editar "Aquí s'acaba el que es donava". Continua provocant amb "No sólo de rumba vive el hombre", on opta per abandonar temporalment la seva llengua materna i segueix amb "Supone Fonollosa", homenatge d'un escriptor misògen que visqué a Nova York, i amb una antològica versió del "Walk on the wilde side" de Lou Reed. Però l'absoluta consolidació de la seva carrera no arriba fins que surt a la llum el mític "Veintegenarios en Alburquerque", que inclou la cançó (amb la col·laboració de Manolo Kabezabolo, Roberto Iniesta i Fermín Muguruza) a la que feia referència al principi i el títol del meu blog li fa un petit homenatge. Després d'aquell gran èxit estatal torna a canviar radicalment de registre amb un Pla completament diferent amb el treball "Anem al llit?", potser massa arriscat per al tipus de públic que acostuma a tenir. Però amb els seus nous trencadors espectacles com "Cançons d'amor i droga" i "El malo de la película" torna el Pla de sempre. Encara me'n recordo de la primera vegada que el vaig veure, (no en un concert, sino voltant per un dels carrers del meu poble de la Costa Brava) amb aquella mirada de maníac que el caracteritza. Temps després vaig tenir oportunitat de veure'l en directe a l'Empordà, Barcelona, el Vallès i el Llobregat; apoteòsics concerts tots ells. I sé del cert que quan pugui tornar a disfrutar de les seves cançons interpretades per ell ho tornaré a fer, doncs he de dir que encara ara, a dia d'avui, no m'ha deixat de sorprendre.